Festa de ppxtt a Sant Josep

"Les millors espectatives s'han cobert amb escreix..."

El sol encara escalfava de valent, però ja no era ni molt menys com el que ens va acompanyar durant tot el dia, la majoria de la gent ja havia marxat i només quedàvem uns quants fent petar la xerrada sota la magnífica pèrgola que ens havia servit per donar-nos un confort molt generós a l’hora de dinar.

Li demano al Josep Tordera de fer una petita valoració i ens asseiem al peu de l’escenari on el músic tenia que estar, ja feia un parell d’hores, amenitzant el fi de festa.

— Bé, ara ja està tot fet. Pensàvem que no arribaria mai aquest moment —començo jo, posant-li la mà al genoll i mirant-li els ulls.

Estic mort, Josep, però a la vegada estic molt content. Només em sap greu que el músic ens hagi deixat penjats, perquè ens mereixíem tots plegats acabar com havíem pensat. Pel demés totes les espectatives que teníem s’han cobert amb escreix. Ens han acompanyat al matí un bon grapat de gent federada que han donat un punt de qualitat amb el seu joc. Hem tingut molta canalla i jugadors novells, i un bon grup de jugadors de ppxtt. No puc demanar res més en aquest sentit. Inclús al final han vingut un grup de tretze jugadors de l’AREP, dotze d’ells malalts mentals amb el seu monitor. Estem molt contents i alhora molt agraïts a tothom. L’esforç ha valgut molt la pena. I tu... com ho has vist? Quina impressió t’en portes de Sant Josep i d’aquesta Festa —em pregunta.

— Doncs, jo crec què —com ja li vaig dir a un directiu de la Federació al pavelló—, hem trobat “la pedra filosofal” per muntar competicions lleugeres, dinàmiques, molt participatives i poc cansades i costoses de fer. Hem trobat el model que es pot exportar arreu, adaptable a les necessitats de cada lloc i que pot tenir una acceptació i demanda per part de clubs o ajuntaments molt important per difondre el tennis de taula. Per altra banda, no he de dir-te que comptar amb Sant Josep, amb el potencial en quant a instal·lacions i amb dos persones, com vosaltres —el Josep Tordera i la seva dona, la Blanca— és un actiu impresionant pel programa i per la mateixa Federació i en definitiva la família pingponera, com vosaltres dieu.

Al matí, mentres es jugava havien fet acte de presència al pavelló la regidora d’esports de Llinars, que ja li va adelantar a Tordera, la voluntat de repetir i millorar aquesta Festa cada any a Llinars, i alhora fer passar a més de 300 nois i noies per Sant Josep, en els casals d’estiu i practicar el tennis de taula. També es va presentar el president de la Federació Catalana, Jordi Prat, que va fer entrega d’un magnífic obsequi, per homenatjar l’esforç d’organització d’aquesta Festa a Josep Tordera i la seva dona, i una litografia signada, a les autoritats municipals. D’aquí també va sortir el compromís de cel·lebrar properament a Llinars del Vallès, el Campionat de Catalunya de Veterans.

En acabar l’última ronda de joc la pista va quedar buida de taules i tanques en no més de 15 minuts. El tècnic d’esports de l’ajuntament al despedir-nos em va manifestar que no coneixia un altre esport que es pugués muntar i desmuntar tant ràpidament i que donés tant de sí, que havia quedat molt gratament sorprès i que no pensava que el pingpong pogués atreure a tanta gent.

N’hi ha per continuar explicant infinitat de converses, detalls i anècdotes que es van donar durant la jornada, totes elles molt enriquidores i profitoses, unes serviran per fer que aspectes de la festa que aquesta vegada no han estat satisfactòries es millorin en properes, i altres seran els primers esglaons de futurs projectes molt més importants i què sens dubtes faran que el Vallès Oriental, comenci a tenir un pes important en la pràctica regular del tennis de taula a Catalunya.

Una gran abraçada va ser la cloenda de la conversa, mentres li deia:

— Bé Josep, demà a descansar, que us ho mereixeu. I em contesta:

No t’ho pensis, demà tenim aquí una vintena de petits, als que tenim que ensenyar les primeres coses per jugar a pingpong.